Aquest article es titula la paella però ben bé es podria haver dit la torrà, al cap i a la fi són rituals molt pareguts. D’ací a poc temps arribaran les festes i després ve el bon temps, si és que el dolent arriba en algun moment, i de forma inexorable els amics i la família tindrem la genial idea de fer una paella. Crec que ningú ha definit millor el ritual de la paella que Miquel Torres en el seu relat breu “Els diumenges”, totalment recomanable si et consideres de soca, o tens relació amb gent de Castelló, jo no tinc ninguna intenció d’imitar-lo, seria un error, però sí que hi ha coses que vull comentar.
Quan decidim fer la paella la idea pot vindre de qualsevol costat, qualsevol amic o conegut en un esmorzar o en tasques pot llançar la proposta. Ara, passar del “a ver cuando quedamos” al “divendres a les sis en la porta de”, hi ha un recorregut, xicotet, sí, però recorregut.
Davant la iniciativa de fer la paella, hi ha qui s’ofereixen de seguida a encarregar-se de la part logística; aquest és el meu cas, no és que m’apassione, senzillament conec les meues limitacions com a xef, i és molt millor que vaja a comprar. A altres els tocarà el rol dels cuiners i, si les coses van bé, cadascú cooperarà en alguna cosa: preparant aperitiu, encarregant-se de què les cerveses estiguen fresques quan toque (feina molt important i mai prou valorada), parant la taula, replegant, i eixa feina tan poc agraïda com imprescindible com és netejar el paelló.
L’important d’una paella amb amics és poder estar junts i xarrar, si cadascú aporta alguna cosa tot va bé, i si a sobre en la conversa som capaços de tindre empatia i raonar, sempre aprens alguna cosa, encara que siga que no penses com el meu cunyat, ni tens cap intenció de fer-ho.
Per desgràcia, no sempre és així, bé siga perquè tinguem amics especials, perquè la família no la tries o perquè els convidats han tingut un mal dia, de vegades ixen comportaments no desitjats. Està el que no fa res, i quan dic res, és res. Està allí, perquè ha vingut, beu i menja, igual diu alguna cosa a destemps sobre els seus problemes del primer món, com si a la resta ens importara molt que a la seua bodega li ha eixit floridura. Si fóra graciós o senzillament parlara amb els altres dels temes que hi ha sobre la taula, ja estaria bé, el que importa és estar junts, però per desgracia a sobre de no fer res, sembla que no encaixa en el grup.
Per altre costat està el que et diu el que has de fer però no vol fer res, és queixa del vi que has comprat perquè ell coneix un altre molt millor, però això si, ell no anirà a comprar-lo. Es fica darrere del cuiner i li diu com ha de fer el sofregit o quan tirar l’arròs, si ix bo dirà que ell ha ajudat, si no, callarà. De vegades tirarà una maneta, però el justet.
I, com no, està l’emprenyat, el que és queixa de tot el que ell no fa, i ho veu tot malament. Bo, ho veu malament quan ho fan els altres, si el que ho fa és ell diu que és perfecte i genial. Aquest últim és el pitjor de tots amb molta diferència, perquè té tantes ganes de criticar que no aporta res de positiu, sols vol fer mal. La veritat, ningú sap què li mou a actuar així, perquè quan és ell qui organitza la paella tot és genial, encara que les coses isquen igual, l’única conclusió possible és que li mou l’afany de protagonisme.
En fi, en unes setmanes ens trobarem en aquestes situacions, però més enllà d’aquests comportaments, el que de veritat importa és poder fer la paella i estar tots junts, doncs al final som de la mateixa colla, haurem d’integrar al que no sabem ben bé que fa, haurem d’involucrar al que sempre té una idea millor i que ens deixe gaudir-la a tots i haurem d’aconseguir, i ací ve el més difícil, que l’emprenyat comence a fer propostes en positiu i no ens amargue la festa d’estar tots junts.
En fi, fer una paella s’assembla molt a governar.
Gent amb Valentia Castelló 