Encetar polítiques noves: La paràbola de Mi-en-Leh sobre l’escalada d’alta muntanya

Quan els ferrers i els camperols van conquerir el poder, no van poder realitzar immediatament tots els seus plans.  El seu avanç va semblar paralitzar-se, i més d’una vegada es van veure obligats a retrocedir alguns passos.  Aquesta situació resultava insuportable per a molts.  Cada vegada que els ferrers, conduïts per la Lliga dels Desposseïts, experimentaven un fracàs o -per evitar-ho- postergaven un pla, molts dels altres armaven un gran enrenou: “els ferrers traeixen els seus principis i la Lliga permet que tot quedi com abans”, deien.  Aquests concebien la transformació com un acte únic, una mena de un salt sobre l’abisme, que pot resultar bé o no, i si fracassa causa la mort de qui va saltar.
El Mi-en-Leh deia:
Imaginem a un home que vol escalar una muntanya molt alta, molt escarpada i encara inexplorada.  Suposem que, després de superar dificultats i perills inaudits, aconsegueix ascendir molt més alt que qualsevol dels seus predecessors, encara que sense arribar al cim.  Es troba ara en una situació en que no només és difícil i perillós, sinó simplement impossible seguir avançant en la direcció escollida.  Es veu obligat a tornar-i descendir per trobar un nou camí que, tot i que més tediós potser, li donarà l’oportunitat d’arribar al cim.  Però el descens des d’aquesta altura fins llavors mai aconseguida en la qual es trobava el nostre home implica més perills i dificultats que l’ascens.  És més fàcil relliscar en el descens, més difícil observar el lloc en el qual es recolza el peu.  En el descens no hi ha la mateixa exaltació que quan es pujava i s’avançava directament cap a l’objectiu.  Cal lligar-se una corda al voltant del cos; es perden hores cavant la roca amb la piqueta per poder subjectar la corda.  Cal moure’s a pas de tortuga i sempre cap avall, allunyant-se cada vegada més de l’objectiu, sense divisar si més no, si saber si al final del perillós i torturant descens espera un altre camí ple d’esperances, pel qual es podrà ascendir novament cap al cim amb més seguretat i rapidesa sense donar embuts.
¿No és natural que un home en aquesta situació tinga instants de desànim, malgrat l’enorme altura aconseguida?  I sens dubte aquests instants seran més nombrosos, més freqüents i més difícils de superar quan, des de baix, li arriben les veus dels que, a segura distància, observen amb un prismàtic el perillós descens.  I a aquest perillós descens no pot dir-se frenada, perquè una frenada suposa un vehicle ja calculat, ja provat, un camí preparat prèviament, un mecanisme sotmès a experimentació.  I en aquest cas no hi ha vehicle ni camí, absolutament res, rigorosament res que haja estat objecte d’un assaig anterior.
Des de baix arriben les veus complagudes per les dificultats de l’escalador.  Alguns expressen obertament aquesta complaença cridant:  “En qualsevol moment caurà i ho té merescut!  Per què ha estat tan boig?”  Els altres s’esforcen per dissimular la seua satisfacció.  Aixequen els ulls al cel amb aire consternat i es lamenten:  “Malauradament, els nostres temors estaven justificats.  Per ventura no hem dedicat tota la nostra vida a dissenyar un pla per escalar la muntanya?  Per ventura no hem demanat que diferís l’ascensió fins a la realització completa del nostre pla?  I quan combatíem tan apassionadament l’itinerari que aquest boig es veu ara obligat a abandonar (mireu, mireu, retrocedeix, descendeix, treballa hores senceres per tornar uns passos enrere) i ell ens increpava amb les paraules més dures, quan demanàvem sistemàticament seny i precisió, quan emetíem apassionats judicis contra aquest insensat i alertàvem a tot aquell disposat a donar-li suport o ajuda, ¿no ho fèiem de cas exclusivament per amor al gran pla de l’ascensió de la muntanya, no volíem evitar que aquest magne pla es veiés compromès?”
Per fortuna, qui està en la situació de l’alpinista del nostre exemple no arriba a sentir les veus d’aquests sincers entusiastes de la idea de l’ascensió; si no, sentiria nàusees.  I és sabut que les nàusees no contribueixen a mantenir el cap clar i els peus ferms, sobretot en grans altures.

Bertolt Brecht /Me-Ti. Llibre dels canvis

brecht

Anuncis