Argumentari per a un ensenyament plurilingüe a l’escola valenciana

Presentació

El present document, elaborat per les Unitats d’Educació Multilingüe de la Universitat de Va­lència, de la Universitat Jaume I i de la Universitat d’Alacant, té com a finalitat orientar els actors im­plicats en els centres educatius sobre els principis cognitius que fonamenten la viabilitat de l’ensenya­ment plurilingüe, així com la idoneïtat d’aplicar a tots els centres del País Valencià el Programa Pluri­lingüe d’Ensenyament en Valencià (PPEV).

El marc lingüístic general

Des de ja fa algun temps, el panorama lingüístic al si d’Europa i, per tant, també al si del País Va­lencià ha experimentat un seguit de canvis que han afectat directament els diferents sistemes educatius i que han tingut, com a conseqüència fonamental, el fet de passar de sistemes educatius majoritàriament monolingües a sistemes educatius multilingües.

Els fenòmens que han propiciat aquests canvis han estat bàsicament la globalització econòmica i dels mitjans de comunicació, les migracions i, pel que fa a l’Estat espanyol, l’existència de les llengües cooficials als territoris amb llengua pròpia diferent del castellà.

A partir d’ací, l’escola que, com acabem de dir, és una de les institucions més afectada per aquests canvis, ha de respondre a unes noves demandes de la societat, en concret, a l’exigència d’ensenyar més llengües i, en la majoria dels casos, en contextos on conviuen llengües diverses (la llengua pròpia del territori, la llengua oficial de l’estat, almenys una llengua estrangera i les diferents llengües d’origen dels alumnes nouvinguts).

Aquests canvis, aquestes noves exigències impli­quen entre d’altres qüestions, i de manera principal, un canvi de mentalitat, un replantejament de les representacions sobre els aprenentatges lingüístics que afecten tot l’àmbit escolar: mestres, alumnes i pares.

Tot i que els fenòmens de què parlem ja fa temps que formen part de la nostra quotidianitat escolar i social, el fet de venir (mestres i pares) de tradicions lingüístiques i sistemes educatius monolingües fa que encara, i més sovint del que caldria esperar, s’arrosse­guen creences que no s’adiuen a les noves situacions, creences que, també massa sovint, es manifesten en forma de prejudicis, tant pel que fa a l’aprenentatge de llengües diverses, com pel que fa a la manera i el mo­ment en què s’haurien d’aprendre aquestes llengües.

En aquest sentit, i per tal de dur a terme una escola eficaç, reeixida i adequada a les noves de­mandes de la societat, cal treballar sobre dos eixos fonamentals:

–Les noves representacions i creences sobre els sistemes educatius multilingües.

–Els recursos didàctics per ensenyar llengües en contextos multilingües.

En l’apartat que segueix, ens referirem únicament al primer dels dos eixos perquè el segon, tot i la seua importància, no és objecte d’aquest document.

El coneixement lingüístic de les persones plurilingües

En primer lloc, hauríem d’aclarir què entenem per plurilingüisme, quines són les seues característiques principals, quins mecanismes cognitius intervenen en els aprenentatges plurilingües, quines actituds se’n de­riven envers les llengües diverses i els seus aprenen­tatges. Tot tenint en compte que les llengües no són només sistemes de signes que fem servir per comuni­car-nos, sinó que les llengües manifesten i representen la manera com els parlants entenem la nostra realitat, la nostra visió del món, en definitiva, la nostra cultura.

Partirem de la definició que dóna Marta Milian (“Preguntes obertes a la noció de competència”, dins O. Guasch i L. Nussbaum (eds.): Aproximacions a la competència multilingüe, Barcelona, UAB, 2007, 11) sobre la competència plurilingüe:

S’entén com a competència plurilingüe i pluricultural la competència per comunicar discursivament i interactuar culturalment que té un individu que domina en graus diver­sos, diverses llengües i, en graus diversos, l’experiència de diverses cultures, i alhora és capaç de gestionar el conjunt d’aquest capital discursiu i cultural.

Què implica tot això? Quins aspectes se’n deri­ven? Quines capacitats es poden atribuir a les per­sones plurilingües?

Destaquem abans algun aspecte d’aquesta definició:

–El fet de ser capaç de comunicar discursiva­ment, és a dir, ser competent en una o més llengües, cosa que significa no només conèi­xer-ne la gramàtica, l’estructura, sinó també ser capaç d’usar-les en situacions comunica­tives diferents, orals i escrites, formals i in­formals.

–L’habilitat d’interactuar discursivament, això vol dir ser capaç també, d’entendre el punt de vista dels interlocutors d’orígens culturals i lingüístics diferents.

–La capacitat de gestionar el conjunt d’aquest capital discursiu i cultural, això és, poder dur a terme una interrelació entre les diferents llengües que es coneixen en els contextos comunicatius que així ho requerisquen.

Cal insistir, a més, en la interrelació i l’alternan­ça que les persones plurilingües estableixen entre les llengües que coneixen perquè, com diu Oriol Guasch (“De l’ensenyament d’idiomes a l’aprenen­tatge de la llengua”, dins O. Guasch i L. Nussbaum (eds.) Aproximacions a la competència multilingüe, Barcelona, UAB, 2007, 147):

El coneixement lingüístic de les persones usuàries de dues o més llengües no és el resultat d’una suma de monolingüis­mes. És a dir, entre els usuaris monolingües i els multilin­gües no hi ha només diferències quantitatives, de nombre de llengües que coneixen. La recerca ens mostra que hi ha diferències qualitatives importants entre el coneixement lingüístic d’uns i d’altres.

Aquesta visió holística dels coneixements lin­güístics de les persones plurilingües té conse­qüències importantíssimes en els aprenents que afecten fonamentalment les capacitats cognitives dels individus.

Des del punt de vista cognitiu, alguns dels aspec­tes que caracteritzen els coneixements lingüístics de les persones plurilingües els podem resumir així:

La capacitat per establir comparacions entre les llengües que coneixen, de reconèixer-ne les equi­valències, les semblances i les diferències; així com habilitat d’aplicar i compartir els coneixe­ments lingüístics desenvolupats en una llengua a l’aprenentatge de les altres llengües, tant pel que fa als sabers declaratius, com als procedimentals i actitudinals. Només cal saber gestionar el conjunt d’aquests sabers.

Per exemple, coneixements sobre situacions dis­cursives, com ara, les relacions entre els interlo­cutors; sobre gèneres discursius; sobre conceptes gramaticals… s’aprenen en una llengua i són trans­feribles a les altres llengües. Tenint en compte, a més, que en aquesta transferència té lloc un procés de reflexió de reconstrucció del saber en qüestió que ajuda a consolidar-lo, a matisar-lo, a veure’l des de perspectives diferents. Aquest aprenentatge facilita la possibilitat d’usar alternativament més d’un codi, tenint en compte els contextos en què es du a terme la comunicació.

En resum, les operacions mentals implicades en l’aprenentatge de les llengües són cognitives, de manera que estan lligades a les capacitats generals de processament de la informació i són aplicables als aprenentatges d’altres disciplines.

A més a més, el fet d’aprendre diverses llen­gües afavoreix una visió exocèntrica envers les llen­gües, tant pel que fa a la llengua pròpia, com a les llengües que han d’aprendre (almenys una llengua estrangera), i les llengües diverses presents a les au­les. I, d’una altra banda, possibilita les actituds posi­tives i obertes enfront d’altres cultures.

Arguments a favor de l’escola plurilingüe valenciana

  1. L’escola valenciana pot ser una escola plurilingüe

L’escola ha de garantir a l’alumnat, a la fi de l’es­colarització, una competència comunicativa òptima en les dues llengües oficials i una competència fun­cional en una tercera llengua, només així podrem dir que l’escola és plurilingüe.

  1. La garantia d’un ensenyament plurilingüe

En un context on hi ha dues llengües: l’una, mino­ritzada –el valencià (el català, segons denominació acadèmica)–, i l’altra, dominant –el castellà (l’espa­nyol oficial de l’estat)–, l’escola ha de ser anivellado­ra. Per això, el programa idoni d’aprenentatge ha de ser el PPEV (Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià), impartit amb la metodologia d’im­mersió lingüística. Només així, els alumnes seran competents en les dues llengües oficials i estaran en condicions d’aprendre’n una tercera i algunes més al llarg de la vida si ho necessiten.

  1. La immersió lingüística

Una llengua s’aprèn si s’usa en contextos significa­tius i emocionalment afectius. Quan l’ensenyament es fa en valencià, com a llengua de comunicació des del principi, els alumnes comencen a aprendre-la de forma real perquè la competència en una llengua s’adquireix amb interlocutors, amb els altres. És allò de: “el que no sé fer jo sol, ho sé fer amb tu”.

  1. Un programa d’immersió no substitueix una llen­gua per una altra

Amb aquest programa es crea un marc idoni per­què els alumnes desenvolupen de manera natural la competència en la llengua d’immersió (valencià). Això permet que es puga introduir una tercera llen­gua (anglès, francès…), amb la metodologia ade­quada, mentre que la llengua dominant (castellà) podrà ser represa com a llengua d’estudi, de manera progressiva, a partir dels 7 anys.

  1. La llengua d’ús administratiu, visual i oral dels centres educatius

L’escola ha de crear un microclima lingüístic nor­malitzat en valencià, perquè els alumnes reben els estímuls comunicatius que no troben al carrer (re­tolació, anuncis, etc.) ni a l’esplai (cinema, televisió, etc) ni amb el tracte amb persones desconegudes. Per això l’escola retolarà totes les indicacions en va­lencià, procurarà que els materials (escrits i digitals) siguen en aquesta llengua, que els monitors el par­len al menjador i al pati. També ha de ser la llengua de l’administració i de la comunicació amb els pares. L’escola ha de propiciar i fer estimar l’ús de l’onomàs­tica pròpia (noms de persones i de llocs) per tal com forma part indestriable de la nostra cultura.

  1. L’escola valenciana té la seua raó de ser en l’en­torn cultural que li és propi

L’escola ha de dissenyar actuacions que afavoris­quen la relació de l’alumnat amb la realitat social, cultural i lingüística a què pertanyen. Les tradici­ons anuals, les festes, les nadales, les cançons, els jocs populars, etc., on s’estimula l’aprenentatge col·laboratiu, són ben escaients per a l’ús del valencià. També cal que els alumnes descobrisquen que la llengua de l’escola serveix per a comunicar-se amb persones de pobles allunyats als seus i d’altres va­rietats dialectals de l’àrea lingüística catalana. Per això, caldrà programar activitats extraescolars ori­entades a “Conèixer el país en la llengua del país”, propiciar els intercanvis escolars, les setmanes cul­turals, les setmanes del llibre, els dies de l’arbre, els dies solidaris, etc.

  1. Els alumnes que reben l’ensenyament en castellà no solen esdevenir bilingües competents

El castellà és la llengua dominant en els contextos d’ús formals, la que gaudeix de prestigi, la que s’impo­sa en la majoria de situacions comunicatives, encara que hi haja parlants bilingües. Aquesta pressió evita que els alumnes que reben l’ensenyament en castellà aprenguen a comunicar-se en valencià, encara que el reben com a assignatura. Fins i tot, els alumnes que tenen com a llengua familiar el valencià, difícilment arribaran a adquirir la competència escrita i a domi­nar els registres formals que calen en la pròpia llengua per a poder considerar-se bilingües competents.

  1. La persona bilingüe ha desenvolupat més i millor el sistema cognitiu

La persona bilingüe desenvolupa una intensa ac­tivitat cognitiva en l’etapa d’aprenentatge de dues llengües, de manera que adquireix una flexibilitat mental elevada, una habilitat major per al pensa­ment abstracte, més capacitat per analitzar les for­mes i estructures de les llengües i una aptitud supe­rior per al pensament divergent o creatiu.

  1. La persona bilingüe està més preparada per ad­quirir noves llengües

La competència d’un parlant en diverses llengües presenta una part comuna, formada per coneixe­ments, capacitats, habilitats i estratègies relaciona­des amb la lectura i l’escriptura i amb l’aprenentatge dels continguts de les àrees no lingüístiques. Tot aquest repertori, una vegada aprés en una de les llengües, ja està disponible per a ser reprès i reutilit­zat en les altres. Hi ha una transferència de coneixe­ments, Això explica que hi haja persones políglotes, capaces de parlar moltes llengües i d’aprendre-les en relativament poc temps.

  1. L’ensenyament en valencià no resta competència lingüística en castellà

Mentre s’aprèn i s’usa el valencià com a llengua d’instrucció, també s’aprèn una part molt important –la més exigent cognitivament—de la competència en castellà, perquè aquesta és una llengua omnipre­sent en el medi i l’alumne es troba immers en el seu ús on també l’aprèn de manera real i, més enllà de l’escola troba innumerables ocasions en què la co­municació social, mediàtica i institucional el pres­sionarà per a fer-la servir. Una pressió que actuarà escasses vegades en favor del valencià.

  1. Els alumnes nouvinguts convé que cursen el PPEV

A aquests alumnes se’ls ha de facilitar l’accés al va­lencià, a través del suport del voluntariat lingüístic, on pares, mares i alumnat poden participar. Salvats els primers moments, els alumnes, fills d’immigrants, podran aprendre a l’escola valenciana les dues llen­gües gairebé al mateix temps, preservar la seua pri­mera i estar en condicions d’aprendre’n una altra. Això sí, mestres i companys han de ser molt respec­tuosos amb la llengua i cultura originària d’aquests.

  1. Implicació de les famílies en les activitats del centre

Les famílies valencianoparlants caldrà que s’im­pliquen i col·laboren en les activitats del centre fent tasques de voluntariat lingüístic i activitats d’aula, de patí o extraescolars. Però també cal la implica­ció de les famílies nouvingudes que poden aportar un bagatge lingüístic i cultural interessant per a la intercomunicació i la seua integració a la comunitat d’acollida.

  1. Les lleis no són suficients per a fer l’escola

Una cosa és aplicar una llei i l’altra aplicar-la amb una metodologia adequada segons el context i la situació que tinga cadascuna de les llengües curri­culars en cada centre. El valencià ha de ser llengua vehicular; per tant, cal preveure una planificació gradual de l’anglès que no minve el valencià.

  1. Per usar una llengua necessitem compartir un territori

A partir de Vigotsky, podem afirmar que l’herèn­cia biològica no és suficient per al nostre desenvolu­pament, sinó que cal la contribució del medi social per a un aprenentatge efectiu i potenciador de nous aprenentatges. L’aprenentatge es dóna sempre dins d’un marc temporal i social d’una determinada cul­tura i qui mira d’esquena aquesta cultura, no sols no s’integra sinó que anul·la les possibilitats de nous aprenentatges.

  1. Una llengua minoritzada necessita la fidelitat lingüística dels parlants

La fidelitat lingüística implica que els parlant d’una llengua en el territori que li és propi l’usen en totes les situacions comunicatives de la vida quo­tidiana (família, amics, escola, treball, lleure…). Quan els parlants valencians mantenen la comuni­cació en la seua llengua sense canviar al castellà, comuniquen actituds positives, la més rellevant de les quals és que el valencià és apte per a comunicar-se amb tothom i en totes les situacions. Per això és important que la llengua de relació dels mestres i alumnes fora de l’aula siga aquesta. Només així crearem actituds positives, també cap a les altres llengües.

  1. Una escola plurilingüe no es pot bastir sobre els pilars dels prejudicis lingüístics

L’educació ha de promoure l’equitat de totes les llegües i desemmascarar els prejudicis lingüístics, perquè no hi ha llengües fàcils ni difícils, suaus o aspres, que aprofiten per a tot o que no aprofiten per a res, regionals o internacionals. Les llengües són sistemes de comunicació preparats per a transmetre el pensament i la construcció de la cultura en comú i, com a tals, són igualment vàlides.

Difícilment podrem fer una escola plurilingüe si no arranquem de soca-rel els prejudicis que, intenciona­dament, s’han alimentat contra la nostra llengua.

  1. La proposta de PLC (Projecte Lingüístic de Cen­tre) a l’Educació Infantil i Primària

Aquesta proposta és fonamenta en l’ordenament legal. En concret, en la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià, la Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu i el Decret de Plurilingüisme. Cada centre ha de concretar el seu model educatiu d’acord amb el programa d’educació plurilingüe que hi aplique. El programa que des de les UEMs recomanem com a òptim és el PPEV, perquè el valencià és la condició idònia per assolir la competència plurilingüe.

  1. Una proposta plurilingüe viable

L’escola ha de crear contextos additius afavoridors de la llengua pròpia i de la llengua estrangera. El valencià s’ha d’incorporar des dels inicis de l’esco­larització amb metodologies d’immersió lingüísti­ca. La incorporació de l’anglès, amb la metodologia adequada, serà primerenca i progressiva. Caldria una reducció quantitativa de la llengua dominant (castellà) en la presència curricular inicial, tot ajor­nant el seu tractament intensiu als últims cursos de primària i de secundària.

Conclusions

És aconsellable, en cada cas, proposar-se objectius raonables; obtenir recursos; tenir autonomia per de­senvolupar projectes plurilingües de centre; comp­tar amb el suport de l’administració, la col·laboració de les famílies i l’assessorament de la comunitat educativa.

És necessari aconseguir que la nostra llengua es­devinga, en un context progressivament multicultu­ral, la llengua de comunicació i cohesió dels xiquets i xiquetes valencians, tenint en consideració el marc més ampli del nostre àmbit lingüístic.

Cal formar joves amb competències lingüístiques diversificades, preparats per a la comunicació i la convivència intercultural i democràtica

Anuncis