No molesten, per favor

A casa encara tenim telèfon fixe, però jo no li he donat el número mai a ningú, perquè he donat el número del meu mòbil a tothom. Així que si sona el telèfon a casa, sé que no és per a mi, i és una excusa perfecta per no despenjar-lo mai. Fa uns tres anys més o manco va sonar, i la meua filla que en tenia aleshores 6, calcule jo, va despenjar. Jo la sentia des del meu despatxet a casa. No sé molt bé que li degueren dir, però vaig sentir que ella tota eixerida contestava: “no nos interesa, gracias”. I supose que a l’altre costat en adonar-se’n que era una cria li digueren dir: “¿y tu cómo lo sabes, nena?” i la meua filla amb una incontestable lògica li respongué: “porqué si nos interesase hubiéramos llamdo nosotros”, i va penjar. Em va semblar, i per això ho recorde i ho explique sempre que puc, la forma més contundent i brillant de deixar a “la xica del cable” bocabadada i muda.

En una ocasió algú em va dir que estes teleoperadores tenen instruccions de què si no poden acabar totes les frases del manual, no marquen el teu número com ja fet, i això fa que continuen telefonant-te un dia i un altre. Així que un dia a la primera pregunta, li vaig dir a la xicona, “ja sé com va això, així que li deixaré llegir tot el manual, però no li pense fer ni cas”, i va ser un acord tàcit, perquè ella impertèrrita i impassible, va continuar amb la seua lletania d’ofertes insubstancials i malicioses, fins i tot quan jo li preguntava si les entrenava el Mossad per a mantenir la compostura.

I no sé si eixa companyia em va tornar a molestar més, perquè no li vaig prestar cap atenció, però si no era eixa, era una altra. Asseguradores, bancs, companyies telefòniques… Una bona manera de desfer-se d’ells és contestar en valencià. Normalment no tarden ni dues frases en ser ells els qui pengen, i en alguna ocasió no ho fan sense primer haver-te insultat dient-te maleducat. En fi.

Les companyies del gas i la llum són pitjors, perquè estes venen a casa, i toquen el timbre i et toca alçar-te i dir-los-hi que et deixen en pau. Un dia, no fa gaire, vaig obrir mandrós, pensant que em trobaria un somriure postís oferint-me canviar de proveïdor d’energia elèctrica, i em vaig trobar als Testimonis de Jehovà, Atalaia en mà. Només els vaig mirar i abans que digueren “Al·leluia”, els vaig amollar: “ja tenim déu, gràcies”, i els hi vaig tancar la porta als del tetragràmaton, com Jesús expulsà als comerciants del Temple.

Ara però he trobat una solució més contundent i que espere que funcione. M’he inscrit a la Llista Robinson. Una llista d’exclusió on la gent que en formem part hem expressat voluntàriament que volem deixar de rebre publicitat. Té cobertura legal i vorem si funciona. Tot i que els confessaré que haver-la batejat Robinson en referència a un nàufrag incomunicat em sembla més descoratjador i desincentivador que una altra cosa. No es tracta d’estar incomunicat, sinó de comunicar-te amb qui et dóna la republicana gana.

Ja els dic. M’hi he inscrit esta mateixa setmana i em venia de gust compartir-ho, en una setmana on s’ha parlat de llistes molt pitjors. Per exemple de la llista de morosos amb Hisenda, on hi ha polítics proscrits, artistes que s’han engreixat, i futbolistes que guanyen diners a colps de peu, i fan la renda a colps de cul. Bé, i també s’ha parlat d’eixa altra llista, la de la militància del PP en B. Eixe 90% que no pagaven les quotes en A, ni en B, i mira que en això de la B en tenen costum.

Enric Nomdedéu
Secretari Autonòmic d’Ocupació

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: